Un programa completament apropiat als moments històrics
de la casa, o sigui totalment anti independentista.
La primera part totalment balsàmica i letàrgica pels
sons del romàntic Weber i el ensucrat pastis de pel·lícula de cara de
Guinovart, per donar part a la segona part a les ‘jotas’ i sons de la España
racial, de molta categoria musical, això sí.
A mi la 'danza del fuego' em dona el mateix mal de
panxa que quan escolto els brindis traviatencs o el cors del nabuconaires, així
doncs sense negar el pa ni la sal dels mèrits dels compositors implicats, el
meu cervellet es tanca de manera impermeable a aquesta pluja de sons triomfalistes.
Innegables les vàlues del director polonès i del
compositor català, creador de unes melodies per escoltar infinitament sense cap
mena de retret, en la composició orquestral ja no poc dir el mateix perquè quan
es mou en les melodies dolces i acaramel·lades que coneixem de les series i pel·lícules
es perfecte, però a voltes vol demostrar que es un compositor modern i li fica
un sons estridents de timbals percussions i trompeteries que li fan malbé tot
el dolç i amable entramat a que ens tenia acostumats, no es prou valent de dir-se
a sí mateix: Faig aquesta musica
agradable i romàntica que m’agrada, I què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada