El públic del Plàcido al MET es co si fos d’una secta,
faci el que faci sobre l’escenari o fora d’ell és converteix en un acte d’idolatria
obligada.
Veure tot aquell immens auditori amb el seu públic
posat dempeus aplaudint i amb cares d’èxtasi és tot un poema visual.
El que més m’agrada d’aquest Achimdanke de funció amb vertigen afegit, es el decorat de
John Napier (Cats, Misèrables, Miss Saigon, Sunset Blvd. Etc.) amb unes
terribles escales matavelles, sense baranes i quan veus els cantants de geriàtric
i les cantants amb un sobre pes rotund, estàs pensant tota l’estona ‘aquí se la
foten’
Però Verdi sempre es agradable d’escoltar quan l’orquestra
esta portada per el mestre Levine, tant mancat de salut i en canvi encara amb
aquesta força i aquest rigor.
DVD - NABUCCO - 2017 - 6/10 - MET - Levine, Moshinsky, Napier - Domingo, Monastryrska, Thomas, Barton
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada