Pere Gimferrer és probablement el millor poeta de
finals del segle XX i del XXI, la musica que despenen els seus versos és
impagable, línea per línea, la bellesa de construcció del poema et deixa
estorat per la seva riquesa.
Aquesta ultima
publicació està molt fonamentada en la melangia d’un home cansat de viure i amb
certes pors mai prou assumides.
La paraula mort i la paraula llum apareixen en quasi
tots el poemes amb un clar significat.
També que cada poema porti la data en que va ser
escrit, tots són de principis del 2015, és evident que vol dir alguna cosa.
Si alguna cosa hi ha que no m’agrada, és la seva obsessió
en posar un cúmul de noms propis, llocs, fets o persones, infiltrats en els
textos, aquest, per a mi defecte, també el té un gran amic del poeta, en Terenci
Moix, segurament influenciats per la corrent Pop que van viure aquells joves de
la generació del 69.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada