the falls

Una senzilla historia de una parella de joves que van a fer de missioners de la seva religió, els mormons, aquells nois de camisa blanca, corbata i un llibre negre a la ma. La majoria es fiquen en aquest món sense adonar-se que no és la seva voluntat la que ho decideix, sinó la intransigència o/i fanatisme dels pares. El que passa aquí, i es prou corrent que sigui probable, es que aquella parelleta de nois de 20 anys, desprès de dormir a la mateixa cambra, fer tots els àpats junts i caminar pel món fent doctrina, es puguin enamorar i tirar pel dret, oblidar-se de la seva miserable religió i llançar-se a estimbar-se com folls desesperats. El protagonista un actor molt considerable a tenir en compte.

THE FALLS -

2012 -

7/10 -

http://www.imdb.com/title/tt2306783/?ref_=sr_2

orquestra simfònia de bamberg

Una molt bona orquestra, us so nítid i precís, un magnífic director, contundent i sabedor de tots els registres i els tempos, la concertista de violi delicada i escaient pel concert de Mozart i la Soprano per Mahler, sensible i majestuosa a la vegada, tres belleses a la palestra. Mozart mai fa mal, encara que aquests concerts deliciosos mai em deixen el mateix regust dels concerts del 19 i del 20, no m’agrada anar tan cap enrere. Mahler i la seva Simfonia num. 4, tota la inspiració del moviment jugentsil plasmada a la partitura, natura desbordada, joventut tan inconformista com terriblement romàntica, colors i formes, anarquisme i tradició, tot això i més, sensualitat a flor de pell. No se si es més plaent un orgasme Mahlerià o un orgasme Straussià, tinc que deixar-me aconsellar. CONCERT - ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BAMBERG - 2013 - 9/10 - Jonathan Nott - Alina Pogostkina, Christiane Karg

què pensar, què desitjar, què fer

La de quartos que es deu haver embutxacat el comissari de fer les compres de obra artística per la col·lecció de la Caixa.

A la vista de les obres exposades, i els rutilants noms llistats de primeres figures en l’art mundial que es cuina ara mateix.

Quatre prestatges de ferro, un parrac daurat, unes cintes que fan pena, un munt de ferralla retorçada.

Nomes un Barceló gran i treballat i unes porcellanes xineses fan de certa valua la visita a aquesta patètica mostra.

Cada vegada que veig coses així penso en ‘el vestit de l’emperador’ aquell conte tan clàssic per demostrar la estupidesa humana de totes les èpoques, però en cap tan flagrant com en l’actual. 

EXPO - QUÈ PENSAR, QUÈ DESITJAR, QUÈ FER - 2013 - 4/10 - CaixaForum

seduïts per l'art

No saber el que es va a veure és, moltes vegades, molt profitós. Això ha estat el que m’ha succeït aquest mati al CaixaForum en aquesta preciosa exposició de fotografia i arts plàstiques. El que he tret en clar per l’interpretació que li he donat a tot el que s’exposa. Es que la fotografia beu de les fons de tots els pintors i escultors del passat i que la manera d’aproximar-se a la realitat fotografiada s’intenta deformar emprant el llenguatge que els mestres de les arts ho han fet en èpoques pretèrites. No hi res de nou sota la capa del cel, tot es transformació duna cosa existent per fer-ne una de nova. La mostra es tan anglesa que surt el perfum ‘British’ o ‘Victorià’ pels quatre costats. La qual cosa es ben d’agrair, ja que en fer exposicions no hi ha qui els guanyi.

EXPO -

SEDUÏTS PER L'ART -

2013 -

8/10 -

CaixaForum

i vespri siciliani

Pier Luigi Pizzi, un gat vell de l’escena operística italiana sap molt be el que fer amb una patata calenta que tenia a les mans, al tenir que aixecar l’opera de Verdi, il piu grande, de cinc actes, orquestra, cors, ballet, 15 solistes en un teatre de les proporcions del Teatre Romea de Barcelona, i se’n surt, i tant que se’n surt.

Hi ha moments que sembla impossible que tanta gent pugui caber en un lloc tant petit,

Chapeau per els realitzadors amb tantes càmeres perquè en cap moment es veu res dels membres de filmació.

El cast en general molt atraient i feia que la trempera verdiana hi fos present en quasi tots els moments, el final del tercer acte es de esgarrifar, com dic, V. il piu grande.

I VESPRI SICILIANI -

2003 -

8/10 -

Stefano Ranzani, Pier Luigi Pizzi - Amarilli Nizza, Stoyanov, Zulian, Anastassov

the secret garden

Un tema recurrent en el meu gust personal y no se ben be perquè, però de les moltes versions que hi ha d’aquesta novel·la anglesa en cinema o teatre musical (més de 12) procuro veure-les totes.

Aquesta versió Metro dels anys daurats es valuosa per el sorprenent cast que l’adorna, un autèntic jardí, gens secret, de cares famoses. O’Brien, Stockwell, Cooper, Lanchester, Varden, que més es pot demanar.

El fet de que la pel·lícula es en blanc i negre i en el moment que entren al jardí, ja restaurat desprès d’haver estat deu anys tancat, la pantalla es fa tecnicolor de tons estridents, ara fa riure quan el que més t’agrada d’aquelles pel·lícules es la meravellosa escala de grisos que tenien els seus productes.

THE SECRET GARDEN -

1949 -

7/10 -

http://www.imdb.com/title/tt0041855/?ref_=fn_al_tt_6

una història catalana

Admiro tant a aquesta generació d’autors de teatre nascuts als 70’s i que ho fan tant espectacularment bé, com Jordi Casanovas (1978) en aquesta obra ara reposada a la sala gran del TNC.

El repartiment es divers en part perquè aquesta obra es va fer a la sala tallers fa dues temporades amb en èxit esclatant, però a la sala tallers hi estava vinclada la companya estable i ara ha modificat el cast d’acord a les seves preferències actuals.

 Aquesta obra plena de paranys i sorpreses esta molt en la línea del nou teatre nord-americà (Tony Kushner – Angels...) i aquí te molts seguidors un d’ells és en Guillem Clua (1973) i el seu Marburg.

És una mena de teatre dens de llarga durada, de moltes accions simultànies, trencaclosques que fa que a la fi tot lligui, sorpreses i entreteniment al màxim, la intenció ideològica del autor submergida i disfressada per no semblar ‘el repelente niño Vicente’ de les arts escèniques de casa nostra.

Una història... és una perfecció de mobilitat d’accions paral·leles, sense deixar-te un minut de la ma estàs per més de tres hores de text amb les orelles i els ulls amb atenció màxima, sense avorrir-te un instant, i això amics meus no te preu.

Tots aquests autors, que a la vegada i en aquest cas també fa de director d’una forma esplèndida, han tingut de lluitar contra el fantasma Flotats, un càncer que afortunadament ja ens hem desbudellat d’ell, sembla que per sempre.

Una mena de teatre pobre i pedant, recordo una obra de Flotats del 86 ‘Per un si o per un no’ amb Puigcorbé, la obra durava 55 minuts, i se’t feia eterna, avorriment intel·lectual francès, que afortunadament ara, ja esta ben morta aquella manera de fer.

Si la gent ha de sortir de casa per anar al teatre i pagar uns diners l’has de donar entreteniment, ideologia i diversió, avui en aquest moments el teatre de Barcelona amb dues obres d’aquest autors (Casanovas, Clua) en cartell reafirma amb el que penso de aquesta nova gent que ens retrata a la seva manera, es clar, el que som, amb defectes i virtuts, però el dolent sempre es pot corregir gracies a les ondes rebudes en el seu magnífic teatre.

Agraïments a tota la companya de ‘Una història...’ tots els component donen el 150% del talent que disposen per agradar i per emocionar al públic posat en peus per aplaudir la seva tasca.

Agraïments al Teatre Lliure per haver-me invitat a aquesta magnifica funció del TNC. És bo que les dues grans institucions s’estimin i facin l’amor tant com puguin.

TEATRE -

UNA HISTÒRIA CATALANA -

2013 -

9/10 -

Jordi Casanovas - Castell, Marcé, Cruz, Espinosa, Herrera, Pérez, Luengo, Barba, Bagés, Ribas

les contes d'hoffmann

No he vist mai un Hoffmann que tingui la mateixa durada, és una opera d’estira i arronsa, aquesta funció li he trobat molts afegits que no coneixia, tan se val, les musiques són entranyables i sempre s’escolten amb gust, no així l’argument, ja que Hoffmann, el protagonista, és el tarat numero 1 de l’historia dels argument d’òpera i mira que hi te competència, però ell guanya.

Avui al pobre tenor se li han acabat els torrons al capítol venecià.

La director musical contundent i la funció escenogràfica de Pelly hi tenia molt bones idees i de moviment, a vegades molt efectiu per la musica que s’escoltava, però el acabat final era en tots els quadres molt lleig, trist i pobre de colors, com deia la Rafaela de Sitges ‘estoy bien hecha pero mal terminada’. El Liceu quasi ple i això és molt gratificant per el que significa per tots nosaltres simples Olympies en mans dels corruptes. 

OPERA - LES CONTES D'HOFFMANN - 2013 - 8/10 - Denève, Pelly - Kim, Dessay, Pavlovskaya, Losier, Spyres

vida de familia

Tal com va dir en Gorina aquest ultim cap de setmana en reposar pel 33 aquesta pel·lícula es tracte d’una raresa i una joia del cinema barceloní.

Pel que deia en aquest film l’any 1963,  Madrid li va fer pagar molt car al director, Joe Font,  ja que mai més li van deixar fer una segona pel·lícula.

El retrat corromput de la burgesia catalana est molt ben explicat, en Font la coneixia molt be, era un d’ells.

Aquest film es molt entranyable per a mi perquè hi vaig estar involucrat tangencialment durant tota la seva filmació y procés de editatge.

La majoria dels que hi surten com a protagonistes no son actors sinó components de la burgesia del eixample que van voler ajudar al director desinteressadament.

La primera pel·lícula de la Carulla, de protagonista la portentosa i exquisida Ana Maria Noe,  l’equip artístic, actors, producció, tots coneguts, molts ja no hi son però es bonic veure’ls de nou tan macos y tan joves.

És una de les gracies del cinema que preserva per l’eternitat les imatges de la gent que aprecies.

Hi ha una frase molt gai en la acció que indirectament esta influenciada per a mi, i no ho recordava fins ahir que la vaig veure de nou desprès de tantíssims anys.

VIDA DE FAMILIA -

1963 -

8/10 -

http://www.imdb.com/title/tt0057653/